divendres, 28 de novembre del 2014

La marató de TV3, col.labora siusplau

Ara fa 7 anys em van diagnosticar una valvulopatía aortica, el que per a mi era una visita rutinaria al cardiòleg es va convertir en una operacó de cor al cap de 3 mesos.
Sortint de la visita al metge la por i les llàgrimes es van apoderar de mi, no sabia res, no sabia el què, ni el per què… una profunda por es va apoderar de mi, por produida per la desconeixensa i la notícia sobtada.
Et creus que tot s'enfonsa al teu voltant, et preguntes perquè a mi, tot absolutament tot cau...
Encaixar una notícia així no és gens fàcil, passar d'estar "bé" a haver de ser operat del cor no és gens assumible.
Evidentment els que t'envolten son el pilar fonamental per pair la notícia, per estar al teu costat...
Al cap de 3 mesos de la visita a Palamòs m’operaven a l’hospital clinic de Barcelona.
Jo, per por, no vaig voler saber res de com era l’operació, fins el dia abans no vaig saber res, em vaig autoenvoltar d’un fals escut per no saber res.
Evidentment vaig fer mal fet, ara no ho faria, ara buscaria algú com sóc jo ara, algú que hagues passat per el que jo vaig passar, i us ben asseguro que moltes de les meves pors s’aguessin esvait a l’acte.
Aquí també calia pendre les decisions, canviar una vàlvula del cor es diu haviat, es tenia que decidir si era una valvula mecànica ( que comportava fer una vida totalment sedentaria i pendre medicament) o la valvula biologica ( que comporta una operació igual al cap de x anys, però que et perment fer una vida normal, com la que duia fins aleshores)...
Arribat el dia vaig ser operat per un fantastic equip de metges, amb el doctor Mestres al capdavant, però envoltat d’exelents professionals, des del primer a l’ùltim, d’es d’ell que em va operar a la pobre enfermera que m’aguantava cada dia.
Jo era i sóc un apassionat del esport, de la bicicleta concretament, i l’ùnic que volia era poder tornar a pedalar com ho havia fet abans, i d’això em va assesorar perfectamente el doctor mestres.
En el meu cap només estava el tornar a la normalitat, a ser una persona corrent.
Amb tot això el que vull dir és que la información es bàsica per el paciente, però el que és més bàsic son els recursos que tenen aquests veritables herois, aquests metges, aquests investigadors… aquests equips que fan que jo avui sigui aquí, que sense aquesta investigació, sense aquests recursos això no passaria.
Crec fermament que cap polític hauria de ser capaç de retallar un sol cèntim en aquest aspecte, i ho fan, i és per això que som altre cop el poble els que a travès de moviments com la marató de tv3 els demostrem que nosaltres si creiem en la sanitat pública, que darrere d’aquestes retallades hi ha persones que, com jo, patim, plorem i vivim gràcies a ells…

Si en aquest món existixen herois, per a mi son aquests, persones com les que a mi em van operar, cuidar i tractar com ningú!
Participeu amb la marató de tv3, rere tot això hi van vides humanes

dimecres, 26 de novembre del 2014

DUI

Si fem una petita lectura ràpida de la constitució de l'actual parlament català el pensament ràpid em diu: CIU-ERC i CUP sumen suficient per fer la DUI. 
Però perquè no la fan? La resposta també la veig fàcil. 
Dins de CIU hi ha UNIÓ, (la dreta catalana, els botiflers en estat pur, els que defensen els capellans violadors, els que estan contra l'abortament, els que excussen la violència de gènere, els xenòfogs, els monarquics...) doncs sense aquests llimacs no sumen. 
També dins de convergència n'hi han uns quants que no s'ho acaben de creure.
Dir "puc anar primer o últim" referin-se a una possible candidatura unitària és fer demagògia barata.
Jo la cosa la veig molt simple, ni un sol partir, CAP, a mirat en procés en clau de poble, TOTS el miren en clau de partit. Uns per sumar més, els altres per no perdre-hi tant, i d'altres per seguir subsistint.
El poble a parlat mil cops, hem dit que volem, però em pecat en deixar el com ho volem, en mans de mercenaris polítics.
Senyors/es, el poble no es tonto, el poble té memòria.... I la justícia la fa el poble si els polítics de torn no són capaços de fer-la.
El poble va demanar eleccions sense cap condicció oi? Doncs VOLEM ELECCIONS JA!

dimecres, 9 de juliol del 2014

apassionat

Brutallll! sense paraules , així m'he quedat desprès de veure la etapa d'avui del tour!
Ciclisme en estat pur, etapes d'aquelles que sempre recordaré, etapes dignes de tenir en qualsevol hemeroteca, historia pura i dura... ciclisme amb majuscules!
Em fan llàstima els detractors d'aquest espectacle, aquells que diuen que per culpa d'aquesta etapa el tour a perdut Frome, i que? a perdut Frome ( que per cert no ha caigut pas en les llambordes) però ha guanyat en espectacle. Sempre he dit que els liders els possa la carretera, no la prensa.
Avui llegia un tweet del purito que deia "es como si en una carrera de F1 cambian el cotxe por uno de rallyes o a nadal le dan una raqueta de ping pong" sincerament el trobo desafortunat.
Avui hem vist com un Nibali, un corredor no habitual a les curses de llambordes es defensava com el que més, i un contador extremadament prudent i un movistar massa conservador. Els dies i l'asfalt dictaran sentència, però el dia d'avui serà recordat.... i es que el ciclisme es per als ciclistes, les vedetts que vagin als espectacles.

divendres, 4 de juliol del 2014

el ciclisme de demà

No descubreixo res si dic que el ciclisme d'avui està tocat de mort, per tant el ciclisme de demà no li espera un millor futur a dia d'avui i tal i com s'estan fent les coses estem destinats al fracàs.
No cal anar gaire lluny per veure que el ciclisme de competició, que es el que jo entenc per ciclisme, està molt malament, i no cal buscar cap culpable perquè els culpables som tots.
Jo, amb 36 anys corro a elit, quan el meu lloc seria a master, ( normalment parlant), però per exemple veig com moltes curses es perden per la falta de participació. Que passaria si tots els que superem els 30 fossim masters? només cal que mireu inscripcions a les curses i obtindreu la resposta.
El ciclisme son corredors i organitzadors, la resta sobra tot. Sense organitzadors no hi ha corredors i sense corredors no hi han curses. Aquesta és la base, i aquests son els que han d'entendre's.
Tota la resta sobra, tota la resta son dificultats que eliminen curses i corredors.
Però com en tot en la vida, sempre queda aquella escletxa d'esperança, quan veig corredors amb ganes, il.lusió... i sobretot quan veig organitzadors que porten anys i panys en aquest mon i que segueixen allà, any rere any...sabadell, odena, st joan d'espi, olot, st pere de ribes, st jaume... i ara una gran clàssica que em te enamorat... la Isaac Gálvez, que de la mà de la seva germana Debora ens premia amb la cursa més espectacular del calendari.
Les esperançes sempre i son, tenen noms i cognoms al darrere, per tant les em de respectar i cuidar.

dimarts, 17 de juny del 2014

ciclisme d'avui

Quan penso amb el ciclisme actual penso sincerament que no és el meu.
Si parlem del ciclisme professional el veig un ciclisme ultraconservador i un ciclisme massa bloquejat, sobretot a les grans voltes. Jo a les grans voltes, per exemple reduiria el nombre de corredors per equip a sis.
Però on veritablement veig que el ciclisme actual no és el meu es en les categories inferiors.
Començant per l’estat en general de les curses i acabant pels propis corredors.
L’estat de les curses es lamentable. Veure sortir 30 corredors en curses de cadets o 40 o 50 en juvenils em dol.

Em costa entendre on erradica el problema, suposso que és una mica de cada lloc, però el que està claríssim es que la mentalitat ha canviat, i segons el meu criteri a pitjor.

El dopatge és un problema, i gran, però la solució és facilissima. Tolerància zero. És compleix? La resposta és encara més fàcil. NO. Un exemple flagrant és veure Roberto Heras fent un anunci sobre la tolerància zero en el dopatge, ell que va donar possitiu i li van retirar la vuelta a espanya. I sobretot, veure que el dopatge està acceptat entre corredors.
Masses vegades he viscut com els joves que pujen estan més preocupats del material que porten i lo “guapos” que van, que no pas de fer uns bons entrenaments. Sembla que lo principal a passat a ser secundari. Sembla que els entrenaments bons és fan en dissabte amb la “grupeta”, per poder possar al facebook lo ràpid que han anat i ensenyar les flamants rodes noves. Ciclisme 2.0

No ajuda gaire veure com desde les federacions es promociona més el ciclisme d’oci que no pas el de competició. No tinc absolutament res en contra del ciclisme d’oci, al contrari, però desde el meu punt de vista no calen federacions per gestionar aquests tipus de ciclisme, si més no no li calen recursos ec’onomics, i cal centrar tots aquets recursos en les curses de ciclisme de competició. Però per desfràcia ja sabem tots que les eleccions a la federacció es guanyen tenint als clubs de cicloturisme contents.

La marxa de joves talents de Catalunya també és un grue problema, i és que si un corredor vol ser professional està gairebé obligat a marxar cap al nord, la llista de catalans que ho han fet és llarga, i el procés continua.
 La solució passa per fer el que fan en els llocs on les coses és fan bé, però aquí seguim encaparrats en fer com una mena de privatització del ciclisme, aquí si no pagues no hi ha ciclisme. Som la riota de mitja peninsula, però a la federació son llestos i saben que la majoria de corredors treballem i podem pagar una inscripció, i com ja és habitual a catalunya mai és pensa en el dèbil, el fort paga i la resta va tot darrere. En el seu dia vaig proposar que els s23 no paguessin, i ja veieu el cas que em van fer. També cal dir la poca involucració de la majoria d’aquests s23.
En resum, no m’agrada i no m’identifica aquest ciclisme ni els personatges que el gestionen.


divendres, 23 de maig del 2014

ciclisme d'ahir

Sens dubte que aquest seria el meu ciclisme, la meva manera entendre el ciclisme.
Roubaix, flandes, tour, giro, lombardia, milan sant remo, lieja... i tots els seus trotamons, Mercks, Vlaeminck, Museeuw, Moser, Bartali, Anquetil... i un munt més d’herois que podrien escriure pàgines de llegenda, pàgines d’autentic ciclisme... Aquelles pàgines que feien que un corredor guanyes al febrer i a l’octubre.
Etapes de 400Km on els corredors paraven a les cases de la gent a menjar, es reparaven ells mateixos les avaries i pujaven per ports sense asfaltar.
Aquets dies fullejant un llibre que em van deixar em va sorpendre un corredor... un belga... Roger De Vlaeminck, guanyador de 4 roubaix, 1 flandes, 1 lieja, 2 Lombardia i cap gran volta.. No el tenia present, però em va agradar perquè potser representa el meu ciclisme, el de les clàssiques.
Mirant i remirant llibres antics i estaria hores, veure com ha canviat el ciclisme m’entristeix, i és que entre etapes de 400Km parar a menjar a casa de la gent, reparar-se la bici i el que tenir avui dia hi ha d’haver un punt intermig. Ni una cosa ni una altre.
Però evidentment em quedo amb les llegendes del meu ciclisme, en com es buscaven la vida per anar a córrer als llocs, tot era una aventura, tot era una grandíssima experiència, àrreu és respirava autèntic ciclisme...
Aquells organitzadors que es buscaven la vida per treure cales de sota les pedres, que es desvivien per aques apassionant esport...
D’aquell ciclisme en queda ben poc, per no dir res, però avui he parlat del ciclisme d’ahir i podria escriure, escriure i no parar. Com ja vaig dir en el post anterior “ciclisme d’ahir, d’avui i de demà” el pròxim serà el ciclisme d’avui...

dilluns, 19 de maig del 2014

ciclisme d'ahir, d'avui i de demà

Em considero  un gran seguidor del ciclisme, ancorat en el ciclisme d’abans i sense entendre el ciclisme modern.
Cito un exemple, l’altre dia al giro d’italia, i faltan 10km hi va haver una caiguda multitudinaria quan la cursa estava llançada i on va caure molta gent, bons, dolents i regulars.
 Primera cosa que em sorpren es el comentari del sr Angel Edo “ jo no estaria orgullos de guanyar un giro així” referin-se a l’actitud de Evans... i com sempre allà comença el devat de si s’ha d’esperar o no... sota el meu punt de vista està clar que ha 10km de meta i amb la cursa llançada no s’ha de parar, només faltaria! Diria les mateixes paraules el sr Edo si els protagonistes fossin uns altres?
Altres coses que em fan veure que la meva visió del ciclisme està en vies extinció.
Com pot ser que un nen (cadet, juvenil) es preocupi més per quines rodes es compra o quina bici té o quina roba li donen que no pas d’entrenar??!! Entrenar i disfrutar es el punt u, la resta es secundari, però aquí, com no podia ser d’una altre manera entren els energumens dels pares.

I hi han més coses, coses que em fan veure que el ciclisme que a mi m’agrada ja no existeix, millor dit, existeix de forma residual!

dimecres, 16 d’abril del 2014

NO a europa


NO a Europa, de la mateixa manera que no a espanya. No vull sortir d'un règim per entrar en un altre amb tot el que això comporta.

El meu no, és un no meditat.

Primer perquè Europa no reconeix la llibertat dels pobles, a l' igual que espanya.

Per que ha Europa impera el règim del més fort, a Europa mana alemanya i a espanya mana Madrid. El peix gran és menja el peix petit.

A Europa, al igual que ha espanya, manen els lovies de les grans empreses, i tot gira al seu voltant.

Moltes vegades Europa és vol emmirallar amb EEUU, i en canvi Europa i espanya son incapaços de tenir una llei de la dació en pagament.

Ara, els partits autonomistes catalans veuen en Europa una solució a la causa catalana. Ara sembla que tenint un parell o tres de eurodiputats ho solucionarem tot. Jo diria que ja els tenim oi?

Votarem a ERC i en Terricabras portarà la veu de Catalunya a Europa? Europa no sap el que volem? O per contrari votarem a en Tremosa? Votar-lo a el és votar la dreta, votar ciu es votar en duran...

Com pot ser que ens deixem ensarronar d'aquesta manera? Com pot ser que el poble català segueixi amb els ulls clucs a tot aquest afer?

Son mil i una preguntes que em faig cada dia... i és que fins que no ens mirem el melic no trobarem la solució...

Catalunya no serà ni respectada ni escoltada per Europa fins que aquí no fem les coses tal i com s'han de fer.

Si volem la independència s'han de fer les coses seriosament, i si volem que Europa i el món en prenguin per un país seriós em de fer les coses seriosament. Ningú és posicionarà fins que les coses no vagin de debó, i de moment no he estem fent.

Esperarem al 9N

dimarts, 8 d’abril del 2014

un article que no interessa fer-ne ressó! m'ajudes?

Eric Cantona, en sus memorias, relata un pasaje estremecedor. En su época como jugador del Marsellla, llegó al vestuario para cambiarse y se topó con una inscripción en la pizarra que decía lo siguiente: ‘Hoy, pinchazo para todos’. Cantona montó en cólera, cogió la tiza y añadió de su puño y letra ‘pinchazo para todos, menos para Cantona’. Valga la anécdota para ilustrar el hecho de que existen pocos como Cantona en el fútbol. Hay una regla no escrita donde los profesionales, en privado, reconocen que existe el dopaje y esos mismos, en público, defienden la limpieza de su gremio. Más reglas no escritas. Los paladines del fútbol como industria inmaculada sostienen que no existe ningún producto capaz de conseguir que un mal futbolista se convierta en estrella. Para ellos lo mollar es la habilidad, que poco o nada tiene que ver con la medicación. El discurso del lado más soleado de la realidad se oscurece a la hora de hablar de la preparación física. Ahí vienen los problemas, porque una preparación física, con un plan específico de productos dopantes, puede lograr un salto de calidad incuestionable en la capacidad del futbolista. Gana en rapidez, musculatura, resistencia y ritmo. No le permiten regatear mejor, sino más veces. Y no correr más, sino correr durante más tiempo. Las sustancias dopantes no hacen bueno a un jugador malo, pero consiguen que aumente su efectividad. Se agota menos, está fresco, puede repetir esfuerzos y además, sacar partido del cansancio de sus rivales.
El doctor Jean Pierre-Mondenard, una eminencia en la persecución y denuncia del dopaje, establece un parámetro crucial para señalar que el dopaje sí es relevante en el fútbol: ‘Se puede afirmar que un futbolista bien preparado con EPO, anabolizantes o transfusiones, correrá más tiempo, chutará más fuerte y saltará más alto y con más potencia que uno no preparado’. Eso, por no hablar del suministro de sustancias prohibidas a los jugadores para que puedan acelerar el tiempo de recuperación de sus lesiones, aún a riesgo de acortar sus carreras deportivas. Hubo, hay y habrá sospechas de dopaje en el fútbol. Y hubo, hay y habrá positivos probados en el fútbol profesional. Menos de lo que cabría imaginarse y más de los que detecta FIFA, que siempre presume de su tolerancia cero.
Nombres propios. Tal y como revela el diario La Vanguardia, la historia señala casos flagrantes en el fútbol, como los de las selecciones de Alemania y Hungría en la Copa del Mundo de 1954. Un estudio del Instituto Federal de Ciencias Deportivas de Alemania no dudó en dictaminar que su selección, que se impuso a los magiares contra todo pronóstico en aquella final, contó con la ayuda de las anfetaminas, usadas previamente como estimulantes en los soldados de Hitler durante la II Guerra Mundial. Algunos de los miembros de aquella selección alemana sufrieron casos de ictericia cuando volvieron a su patria, a consecuencia de jeringuillas mal esterilizadas. La leyenda negra de aquella final también persigue la reputación de muchos jugadores húngaros, ya que cinco de los once titulares murieron por problemas cardiacos. La Vanguardia, en un magnífico artículo de Xabier G. Luque, también se hace eco de las palabras en los años setenta de un icono como Franz Beckenbauer, que no tuvo reparo en hacer público algo que muchos sospechaban: ‘En la Bundesliga, todo lo que permite mejorar el rendimiento del jugador, es lícito. Nos pinchan y tomamos pastillas de todo tipo’.
En su día, al técnico Zdenek Zeman le nació la conciencia cuando denunció, públicamente, que el Calcio ‘debía salir de la farmacia’. Era 1998 y Zeman destapaba la caja de los truenos. Acabó siendo odiado por los hinchas, desfigurado por gran parte de la opinión pública y repudiado por el corporativismo de muchos profesionales de la Serie-A. Gian Martino Benzi, experto en farmacología, no dudó en denunciar que la Juventus de finales de los noventa tenía ‘281 tipos de medicinas, una cantidad incompatible con una institución no sanitaria, más acorde con un hospital al uso. O los jugadores estaban todo el día enfermos o tomaban más allá de algo terapéutico’. En 2007, nueve años después de que Zeman denunciase la trama, el Supremo italiano dictó sentencia, probando la ilícita administración de fármacos a los jugadores de la Juventus, que llegó a ganar la Copa de Europa en aquella época y disputó dos finales más. Eso sí, el delito prescribió. El secreto a voces quedó expuesto. ¿Quién no recuerda aquel vídeo casero de Fabio Cannavaro inyectándose neotón en la víspera de una final que debía disputar el Parma? El central se reía en aquellas imágenes que dieron la vuelta al mundo. Pero aquello no tenía gracia.
¿Qué hay del fútbol español? En 1987, la revista Interviú publicó un sondeo en la Liga española, con un muestreo basado en las respuestas de 170 futbolistas de los 360 preguntados acerca de si existía dopaje en el fútbol español. El resultado fue estremecedor: el 80% exigía controles anti-dopaje (no existían en España, maravilloso), un 20% reconocía haber usado estimulantes alguna vez y un 70% decía que existía dopaje en el fútbol patrio. El entonces presidente de la AFE, José Luis Uriarte, no dudó en señalar que ‘existe doping en el fútbol español, pero los jugadores no se atreven a denunciarlo en público, por miedo a represalias’. Uno que nunca tuvo miedo a represalias fue el malogrado Juanito que, al ser interrogado en la RFEF, confesó: ‘Tomaba centramina – una suerte de anfetamina- en el Burgos. Unas veces conscientemente y otras sin saberlo. Había ocasiones en que el café no sabía a café.(…) No tengo por qué acusar a nadie, pero el doping existe, porque yo lo he vivido (…) Nadie me explicó si eso era bueno o malo. ¿En el Madrid? En el Madrid la droga la da la camiseta’. Juanito tampoco tuvo pegas para acusar a Rubén Cano, entonces en el Atlético: ‘Se matan contra el Madrid. No sé si con centramina o sin ella. No había visto correr así a Rubén en mi vida. Luis De Carlos, entonces presidente del Madrid, le aconsejó: ‘Puede pensar lo que quiera, pero debe comprender que hay cosas que no se pueden decir’.
Más casos. Javier Clemente, ex jugador del Athletic y entrenador del Espanyol en 1987, tampoco dudó al explicar una anécdota más que jugosa en El Mundo Deportivo: ‘En mayo de 1970 jugábamos contra el Valencia. Se equivocaron al darnos la pastilla. Nos la dieron en la víspera del encuentro, esa noche no pudimos dormir y en el campo fuimos una caricatura y perdimos el título’. Manuel Velázquez también recuerda un partido disputado ante el Borussia en los setenta: ‘Vimos cómo los alemanes se inyectaban ellos solos en su vestuario. Nos quedamos atónitos. Ahí jugaba Stielike. Se lo comentamos cuando vino a Madrid y nos dijo que las inyecciones eran para infiltrarse. Nos pareció absurdo, no le creímos’. En 1986, durante el Mundial de México, Ramón María Calderé, dio positivo por efedrina, justo el compuesto que le costó una sanción a Maradona. Calderé pudo demostrar que fue un error del médico al recetarle el fármaco y pudo seguir jugando. También por efedrina dieron positivo Paco Sanz y Dani García Lara en el Real Madrid B, a causa de un error del doctor Neyra, que en vez de vitaminas suplementarias dio otra cosa a los jugadores. El Doctor Herrador calificó aquello de error y Neyra se mostró profundamente arrepentido.
Quién no recuerda la nandrolona, aquella sustancia que acabó con una sanción ejemplar para Carlos Gurpegi, jugador del Athletic de Bilbao, mientras el doctor Sabino Padilla (aquel al que Núñez quiso fichar para el Barça de Van Gaal) trataba de convencer al personal de que el cuerpo del jugador generaba niveles altos de esa sustancia. Tal y como informó la Cadena COPE en su día, La teoría de Padilla se fue por la alcantarilla y Gurpegi tuvo que pagar. La nandrolona también se cruzó en la vida de Pep Guardiola, de 2001 a 2007, cuando dio doble positivo en el Brescia tras sendos controles antidopaje. Todos los comités culparon a Guardiola, que defendió su inocencia hasta llegar a la justicia ordinaria, para defender su inocencia a costa de quien fuese. En 2005 se le condenó a siete meses de prisión, pero el 23 de octubre de 2007, el Tribunal de Apelación de Brescia absolvió al canterano del Barça de la acusación de dopaje, logrando que su nombre quedase limpio.
En 1991, varios médicos de los clubes del fútbol español denunciaron irregularidades en los controles antidopaje. Decían que algunos equipos sabían, previamente, que en sus partidos se iban a realizar pruebas a sus jugadores. Increíble, pero cierto. Lo mejor de la historia es que en 2003, trece años después de esa denuncia de los doctores, la Cadena SER desveló que los controles antidopaje no eran secretos, algo de lo que presumía la RFEF, y que clubes como el Athletic tenían conocimiento de cuándo debían pasar esos controles. De hecho, José Ramón De la Morena aseguró que había avisado al Secretario de Estado para el Deporte de que los jugadores del Athletic pasarían un control ante el Racing de Santander y que los elegidos serían Julen Guerrero y Aitor Karanka. Dicho y hecho: el Athletic jugó en Santander, hubo control después del partido y los elegidos para pasarlo fueron Guerrero y Karanka. La credibilidad del fútbol español, después de eso, quedó a la altura del fango. O más abajo. ¿La solución? Aquí paz y después, gloria.
Tampoco nadie se alarmó cuando la Cadena SER informó de que después de un Rayo-Las Palmas en Vallecas, un empleado denunció que había encontrado un gran número de jeringuillas en el vestuario visitante. Nadie quiso hacer preguntas incómodas. Nadie husmeó. Nadie tuvo demasiado interés en cuestionarse para qué demonios eran esas jeringuillas y que contenían. Ahora, en 2013, en plena ‘Liga de las Estrellas’, donde el vicepresidente de la Liga confiesa que se amañan partidos pero no puede probarlo, se han registrado unas denuncias en As del que fue presidente de la Real Sociedad, Iñaki Badiola, diciendo que la Real pagó en negro unas medicinas que podrían ser sustancias prohibidas. A falta de pruebas convincentes sobre la veracidad de los hechos, sí existe un testimonio, el de Sander Westerveld, el portero de aquella Real, que ha negado la mayor. Eso sí, no ha tenido problema en reconocer que, antes y después de los partidos les ponían una vía intravenosa. Él dice que no sabía qué le inyectaban, pero se dejaba inyectar. No preguntaba, pero tiene la certeza de que no había doping. Así están las cosas.
Diciembre de 2006. El doctor Eufemiano Fuentes señalaba en ‘Le Monde’ que, en materia de dopaje, existe una filtración selectiva. ‘Hay deportes contra los que se puede ir y otros contra los que no, ya que disponen de una maquinaria legal muy potente para defenderse y eso podría costar también su puesto al que manda en el deporte". ‘Le Monde’, a través de una investigación de Stephane Mandard, accede a documentación del doctor Fuentes. La información del diario galo desvelaba planes de Real Madrid, Barcelona, Betis y Valencia, correspondientes a la temporada 2005-06. Ante la rotundidad acusadora, los cuatro clubes anunciaron medidas legales. En 2009, ‘Le Monde’ fue condenado a abonar 300.000 euros al Madrid y 30.000 al doctor Del Corral. Dos años más tarde, era condenado a pagar 15.000 euros al Barça. Fuentes negó toda vinculación con esos clubes. ¿Recuerdan aquella entrevista a Fuentes en ‘Le Monde’ en 2006? Ahí se encuentra una frase reveladora sobre las presiones externas que decía sufrir: ‘Me han amenazado de muerte tres veces, me han dicho que si decía ciertas cosas, mi familia y yo tendríamos problemas’. Hoy Eufemiano sigue sin revelar su lista completa de clientes. Es más, nadie ha querido exigir que aporte esos nombres y releve sus identidades. Ejemplar.
Las autoridades españolas lo tienen claro: ‘El fútbol español está completamente limpio’. Los futbolistas tampoco tienen ninguna duda: ‘No existe dopaje en el fútbol’. En cuestiones de dopaje, pareciese como si el fútbol estuviese envuelto de un halo de santidad, mientras que en el resto de deportes minoritarios, sus practicantes sí cargan reputaciones de tramposos, canallas y mentirosos compulsivos. Sin embargo, el sistema de control del dopaje en el fútbol y su nivel de exigencia está en las antípodas del que soportan ciclistas y atletas. Según publicó el diario ABC, en el fútbol español no se hacen análisis de sangre ni específicos de EPO. Tampoco de CERA, fármaco estrella e indetectable durante años. Es más, el fútbol está al margen del pasaporte biológico de la Agencia Mundial Antidopaje, un modelo de predicción en materia forense similar al que usan los CSI para identificar el ADN en escenarios de crímenes. La RFEF indica que esos test son demasiado caros. Es decir, se pasan controles de orina, pero no de sangre. Los más baratos sí, pero los más fiables, no.
¿Y en qué consisten esos test antidoping? Pues la Federación determina al inicio de cada temporada, mediante sorteo ante notario, los partidos en los que se va a realizar el control. En cada encuentro se eligen, por sorteo, dos futbolistas y un sustituto por cada uno de los equipos y esas muestras pasan a la Comisión Antidopaje, que las envía a los laboratorios para ser analizadas. Se eligen, por cada jornada de Liga, dos encuentros de Primera y dos de Segunda. Es decir, en la ‘Liga de las Estrellas’ no se hacen controles a ocho partidos cada jornada. Impresionante. Por cierto, los ciclistas profesionales, a los que se les aplica la presunción de culpabilidad en vez de la de inocencia, dedican un porcentaje de su sueldo a sufragar los gastos de los controles anti-dopaje. Un detalle tan pequeño como revelador.
Hay más. En España no se hacen controles sorpresa porque son caros para la Federación Española. Un control de orina tiene un coste que oscila entre los 100 y los 180 euros, mientras que uno de sangre sale por unos 600 euros. Así que la RFEF, siempre presta a la hora de recaudar pero remisa a la de gastar, se ahorra los test sanguíneos y se escuda en que eso es materia de UEFA y FIFA. Según el diario Marca, en España, cada fin de semana ocho jugadores profesionales pasan un control anti-dopaje tras los partidos. Sí, el dato es correcto: 4 jugadores en 10 partidos de Primera y 4 en Segunda. Es decir, sólo 8 jugadores de un total de 360 convocados pasan el test. En Francia o en Alemania pasan el control correspondiente 156 futbolistas cada fin de semana. Alucinante. Por cierto, en España, la Federación organiza los controles y además, sanciona. Lo nunca visto. Como dice el profesor Mondard en las páginas de La Vanguardia, ‘es como si el presidente de una empresa fuese, a la vez, delegado sindical’.
El fútbol no debe estar bajo la presunción de culpabilidad y no hay que acusar a nadie sin las suficientes pruebas, pero sí conviene responder a demasiadas preguntas que, a vista de los datos expuestos, se agolpan. Ahí van unas cuantas: ¿existe voluntad real de investigar los pasajes anteriormente mencionados? ¿el periodismo comenzará a hacer las preguntas incómodas que se necesitan? ¿es admisible que quien hace los controles ponga las sanciones? ¿están todos los deportes manchados menos el fútbol? ¿a la industria del fútbol le conviene que se detecten casos de dopaje? ¿los patrocinadores del fútbol abandonarían el negocio si hubiese doping? Y por último ¿el fútbol español hace todo lo que puede por garantizar su limpieza? La respuesta tiene dos letras, la palabra es una sola.
(*) Querido lector, si después de este kilométrico artículo ha llegado al final, le felicito. Sólo le pido que recuerde que esto que acaba de leer no le interesa a nadie. No vende.
Rubén Uría

dimarts, 25 de març del 2014

somnis

 Ja fa uns quants anys que pedalo, i quan vaig començar el meu somni era poder estar en la foto de d'alt, dit d'una altre manera, ser profesional.
Vaig estar tres anys de la meva dedicant-me exclusivament a fer el que més m'agrada, pedalar i competir. Van ser tres anys inolvidables a les files del Angel Mir i amb ells vaig correr les millors carreres del calendari català i español, fins i tot vam anar a frança i una sortida que mai oblidaré a centreamerica, al Salvador.
Quan ja duia un parell d'anys en això vaig veure que el meu somni no és compliria, em faltava molt per poder ser profesional i em feia falta alló que per més sacrifici i per més ganes que hi possis no es pot aconseguir, talent.
Hi ha gent que com a tots els esports neix amb un dó especial i jo no el tenia...
Però cap problema, he disfrutat, disfruto i mentre continui fisfrutant continuaré pedalant.

Avui la Volta a Catalunya passava pel costat de casa, i tot i el mal temps m'he possat el impermeable he agafat la bici i cap allà he fet cap. He acabat xop, però amb un somriure d'orella a orella perquè avui m'he retrobat, he pedalat agust sota la pluja i es que hi han diez que hom no sap el perquè t'omplen...

dijous, 30 de gener del 2014

L'iceberg Cordón

Des de que l’actual equip de govern va agafar el timó del consistori el rumb de l'ajuntament ha virat escandalosament cap a la dreta més casposa que hom pot recordar. El senyor Cordón i tota la seva claca han tingut enfrontaments a tort i a dret. Veure l’alcalde creuar la Plaça de la vila sense que ningú el pari es símptoma que quelcom està fent malament.
La legislatura va començar per utilitzar políticament un "Espai Ter" que hem pagat entre tots, del qual no se'n treu rendiment, per intentar acusar una entitat com els indiquetes de ser favorables a un altre partit del poble. El rumb va seguir virant quan, fent ús d’informació privilegiada, l'alcalde va voler perjudicar greument a una de les empreses puntals del municipi, volent col·locar-li al davant d’aquesta una planta de compostatge de matèria orgànica, tot i sabent que aquesta empresa ha de complir unes normes de sanitat i higiene enormes. Amb això no en va tenir prou i quan aquesta empresa va voler vendre uns terrenys a un gran centre comercial i invertir els diners d’aquesta venta en el desenvolupament i compra de maquinària nova, l'alcalde Cordón, fent una maniobra molt lletja, va oferir uns altres terrenys al centre comercial en qüestió. Aquests terrenys oferts no eren aptes per a equipaments i curiosament van passar a ser-ho de la nit al dia, essent una única empresa que es va presentar a subhasta, i sobrepassant tan sols un euro el preu de sortida.
Més endavant vingueren els problemes amb l’Escola Bressol municipal, on el consistori va dur a terme 3 pujades consecutives del 20% dels preus, posant el preu de l'opció pública per sobre de la privada -alternativa privada que és propietat de la família de l'alcalde Cordón-. També hem viscut acomiadaments de personal que no era del seu grat, pagant les indemnitzacions corresponents amb diners de tots els vilatans.
La privatització de part del municipi va ésser un pas més, doncs sense cap mena d’argument sòlid, l’equip de govern va posar una pilona en el carrer del Cap de la Bara, privant així que la gent pugui gaudir del seu fabulós mirador. Per acabar, s'ha aprovat una de les pitjors coses possibles en aquest consistori des de la tornada de la democràcia: l'entitat municipal descentralitzada, anomenada EMD. És evident que això era la condició del pacte de govern, entre CiU i l’EST. Una EMD aprovada sense fer públiques les coses, fent allà que tant agrada a la dreta "primer aprovem i llavors ja explicarem". Marquen uns límits territorials trets de no se sap d'on, sense cap criteri. Això sí, uns sous de ministre per al president i vicepresident de la nova entitat....
La darrera cosa a retreure al grup municipal de CiU és el pacte que mantenen amb el PP, un exemple de la hipocresia convergent, que mentre per un costat boicotegen la consulta, resulta que els els governs municipals mantenen pactes de col·leguisme polític... Així mateix, es podria continuar amb un llarg reguitzell de coses, que tal i com diu el títol de l’escrit, aquest ajuntament és com un iceberg a la deriva, i com tot iceberg, allò que sura és només una petita part, perquè el que hi ha sota de l’aigua és molt més gran i ocult.

dijous, 9 de gener del 2014

La gran mentida de ciu


La pregunta de la consulta és transcendental per a ciu, d'ells depèn el seu futur.
No desvetllo res si posso de manifest la trama de corrupció, malversació, tràfic d'influències.... I un llarg etcètera de coses dolentes.
Per poder mantenir tota aquesta estructura és vital estar en el mapa polític català, i això passa per fer i dir el que toca i quan toca.
Com a partit autonomista a ciu no li val la independència, ja que per això Ja existeix ERC, per tant, la trama de la pregunta no es per incluir a icv ni al psoe.... És per tenir contents als amics de unió i uns quants dretans de convergència.
Per tant, ciu per poder subsistir li conve que surti un si-no, així podran dir que han fet la consulta i podran dir que el poble català ha demanat més autonomia, i no pas la independència.
Per tant, la maquinària de ciu, via tv3, grup Godó... Ja han començat a vendre la gran estratègia per poder continuar amb la seva trama corrupte enjegada un cop entrada la falsa democràcia.
Ara ens toca a nosaltres fer caure aquesta trama, fer que el SI-SI guanyi i tiri per terra tota aquesta farsa de ciu!
Endavant, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer