dissabte, 19 de gener del 2013

La caiguda d'un mite


Entre dijous a la matinada i divendres hem viscut una etapa més en la vida Lance Armstrong, un a funció més del circ mediàtic en el que sempre ha viscut envoltat.

Personalment m’ha caigut als peus, tothom sospitava d’ell, tothom deia que el que feia no era normal, tothom li tenia enveja... tothom tenia raó. M’he fet farts de defensar-lo, de posar-me a la pell d’un tipus arrogant, prepotent i  xulo. No m’agradava com a corredor, no m’agradava la seva forma de córrer i no m’agradava la seva superioritat. Però l’admirava i l’admiro per el seu afany de superació, per la seva lluita i la seva professionalitat a l’hora de superar un càncer.

 Per tot això sempre tindrà el meu respecte i la meva admiració al igual que la tenen els milions de persones que tenen que passar per aquesta malaltia i tantes d’altres i fan servir l’esport per posar-se fites i per recuperar-se.

La confessió de Armstrong a mi no em serveix de res, ja que no ha estat voluntària, sinó que s’hi ha vist obligat per les circumstancies, ell mateix ho diu “si no hages tornat al 2009 ara nio seria aquí”.

 Hipocresia pura i dura d’un prototip d’americà que ha enganyat a un servidor i a milers de seguidors seus que l’hem admirat per diferents raons.

Lance Armstrong ha de servir als joves d’avui dia del exemple que no s’ha de seguir a nivell esportiu, ha viscut en una bombolla de mentides i tots els que l’han envoltat i sabien de la gran mentida son còmplices d’aquest engany. Espero que això no quedi en un circ mediàtic i que les autoritats competents prenguin mesures al respecte, però masses vegades em viscut ja la poca voluntat de no fer res en arreglar la lacra del dopatge, començant per la UCI i acabant per tots i cada un dels corredors que flirtegen amb aquest joc.

Se que serà difícil, però desitjo que la gent sàpiga diferenciar  les coses, i si una cosa bona ha fet Lance Armstrong es crear una fundació per ajudar a la gent que pateix càncer . Espero que aquesta continuï endavant, perquè aquesta gent s’ho mereix. LIVESTRONG!!!!!!!!!!!!!!

dimecres, 9 de gener del 2013

generacions perdudes




Sovint quan surto a rodar imagino que seria d’un euskaltel  a la catalana, penso com pot ser que un país com Catalunya no tingui ni hagi tingut mai un equip professional de cap a peus i de moment tampoc hi han perspectives de que hi sigui.

Ja son uns quants els anys que porto pedalant, i he vist néixer i morir molts projectes, i amb ells moltes il·lusions, la il·lusió de de molts corredors que mereixien una oportunitat a professionals i que inexplicablement no han tingut i que amb un equip català l’haguessin tingut. No citaré noms per no deixar-me ningú, però per sobre de tots sempre tinc en el pensament a un dels ciclistes amb més talent i classe que he vist sobre una bici, en Santi Segú, un tros de corredor i de persona que molt injustament no va ser professional.

Projectes n’hi han hagut, per exemple l’ideal olímpic, un equip que mai vaig a arribar a entendre, ni en el seu funcionament ni en la seva gestió.  Un altre va ser el Barça, per mi un dels millors esponsors que es poden arribar a trobar i que inexplicablement no va arribar a bon port i que m’encantaria saber el perquè de tot plegat. Equips pro’s n’hi ha hagut, com el Catalunya-Angel Mir, que vaig viure de molt a prop i se de l’enorme esforç i il·lusió que i van posar els seus creadors i que a l’hora de fer el pas per ser un equip gran va quedar entrebancat per culpa dels paràsits vividors que hi ha en aquest “mundillo”. I l’últim que coneixem es el ECP que va acabar per ser L’Andorra, que tot i no ser un equip català tenia corredors catalans i va acabar com va començar, en res.

Si un intenta buscar una explicació a tot plegat es de difícil trobar, jo no se de les entranyes de cada projecte, però si que veig que si mires, repasses i lligues caps hi ha noms que es repeteixen a cada oportunitat perduda, sempre son els mateixos, sempre les mateixes sangoneres disposades a jugar amb el futur dels nostres valors, venent fum, fum i més fum... jugant amb la gent i sent els veritables culpables de les generacions perdudes de corredors i de gent que han possat ganes, esforç i il·lusió ...